INÈRCIA II

Sempre recordo les nits
en que els bemolls pujaven
un semitò al sentir
que entre segon i segon
s’esgotava el meu sospir,
en que la llum s’apagava
just en el tràgic moment
en que l’essència del somni
es manifestava.
I ara que el meu cos és inert,
ara que ja no tinc voluntat
de pujar l’escala,
el teu to desperta en mi
la melodia que jo buscava
entre les cordes
de la meva ànima acabada.