MAR DE LLÀGRIMES (premi literatura batxillerat diada de Sant Jordi IES Joan Ramis i Ramis)

I.

Desapareixen els colors
quan s’apodera de mi
el teu record,
papallona capaç
d’alentir la força del vent.
Com el cuc, l’amo de la terra,
m’amago sota les pedres
i observo la teva perseverança
mentre l’ombra dels núvols
i el soroll de la llàgrima viva
s’emporten el meu últim sospir.

II.

Potser tu, forta i ferma,
ets qui em transformes
d’una llavor d’un fruit
a un fruit sense llavor
i em llences al mar,
farcit de llàgrimes
on la sal seca
la meva delicada pell.

Acaba el que has iniciat,
perversa, i abandona’m,
mortífera solitud.

III.

Ara, que les paraules se les porta el vent
les teves hi resten, en la meva ment,
on la sang és símbol de vida
i no de mort o de presó
quan roman en el meu cos atent
i que, format de matèria inert
espera ansiós el moment
per formar part d’aquest únic vers
i de l’univers,
on ara tú, l’única estrella que m’il·lumina
em converteixes en ombra.

JOGUINES I RIURES

Em reté avui i aquí
la llum sòlida emesa
per la teva pell nua i ferma.
El Sol es conté en els teus ulls
tots els dies plujosos
i els trons tormentosos
es fragmenten abans d’arribar
al cau de la teva orella.
T’endinses en un món
de joguines i riures,
i tota la teva força projectada
es reflexa en el buit
de les pupil·les espectants,
que, trossejades
envejen la joventut
de la teva vellesa.

INÈRCIA II

Sempre recordo les nits
en que els bemolls pujaven
un semitò al sentir
que entre segon i segon
s’esgotava el meu sospir,
en que la llum s’apagava
just en el tràgic moment
en que l’essència del somni
es manifestava.
I ara que el meu cos és inert,
ara que ja no tinc voluntat
de pujar l’escala,
el teu to desperta en mi
la melodia que jo buscava
entre les cordes
de la meva ànima acabada.

INÈRCIA

Passo els dies d’estiu
asseguda davall l’ombrel·la.
Ja no vull que em pegui el sol.
Les meves glàndules
deixen de captar
el gust dels colors,
les neurones
manquen d’energia
i els músculs
s’atrofien més cada segon.
Ja no em queda amor,
només por, por..
Aquell fenomen causat
pel refús de la pròpia realitat.

INFACTIBLE?

No és possible l’impossible.
La màgia dels sentits
ens permet reconstruir
aquest infactible.
Prest descobrí
que un ull il·lumina l’altre
i al mateix cop, l’eclipsa,
que la porció mossegada
aparegué sobtadament
en les meves mans
i solament jo, decidí.

REINA BLANCA

No ets més
que una visió duradora;
una glacial reina blanca
que envolta el Sol
durant totes les estacions.
Es forma el gel
en els teus llavis,
que desprenen fredor
de forma cristal·lina.
Veig unes ungles llargues
com horitzons infinits
i una pell nua i rasposa
que acaricia les flames de l’únic.
Poderosa, decideixes
el futur del meu clima
i de la natura.

RIU

És un riu ple de fang
en el que els segons
són mil·lèsimes.
Em sento atrapat
en un temps real
i en pocs i efímers
sentiments irreals.
Sense barca,
lluito, pateixo nafres
tan sols per complaure’m
i compadir-me de mi.
Puc assegurar, que
la decisió d’elegir el silenci
serà avui o demà.